Sense Espai

Deleuze i Guattari afirmaven que, lluny d’haver de retirar-se del procés del capitalisme, el que calia era accelerar-lo. Accelerar el seu procés de desterritorialització i retorialització, per tal d’aproximar-lo a la seva fallida, al col·lapse, i fer arribar una nova etapa. És d’aquí on Nick Land, Sadie Plant, i tants altres dels seus deixebles, agafaren o reivindicaren haver tret el concepte d’”acceleracionisme”.

La visió de Land, segurament la més destructiva i pessimista, advocava pel col·lapse gairebé com a una necessitat desitjable. El que cal començar a dir-nos és que ja ens trobem en el col·lapse. Aquest procés de què parlava ja ha començat i ens trobem transicionant envers un altre estadi encara desconegut. Un destí el qual es troba fora de l’abast del poder dels éssers humans, descrit per ell com una sort de força quasi demoníaca que sorgeix de les profunditats de l’avern. Què sigui allò que estem per viure, encara no ho podem saber.

Dins els corrents acceleracionistes, sembla que siguin les visions més properes a l’esquerra política les que han fallat. Srnicek i Williams pareixen haver perdut la batalla contra la distopia obscura a què ens espitgen els magnats tecnològics de Silicon Valley. Ens ha fallat l’organització, tal vegada? És una possibilitat que no hem de descartar. El que sembla segur és que la visió fisheriana, segons la qual el triomf del capitalisme resideix en la impossibilitat de pensar una alternativa possible, és el diagnòstic clar de la claudicació de les possibilitats d’organització política de les esquerres. La lluita s’ha reduït al moment i al detall concret, on el motiu estètic i espectacularista de la protesta ha acabat imposant-se per sobre de la tàctica i l’estratègia política. La lluita aïllada, atomitzada i individualitzada, gairebé feta a la carta, impossibilita qualsevol opció d’organització, i les poques opcions amb què ens trobem es veuen ofegades pel torrent conjuntural del moment.

El nostre és, des de fa força estona, un moment de nihilisme. Ressona amb força la frase de Žižek que diu allò de “saben el que fan i, així i tot, ho fan”. La ideologia, com ell esmenta, ja no només s’articula com a una falsa consciència de la realitat, sinó que es revela com a la realitat mateixa, una realitat que, tot i el seu tarannà negatiu i fetitxista, continuem perpetuant perquè no podem pensar en un més enllà d’ella.

Hem acceptat una realitat que ens supera i ens desborda d’una manera totalment cínica i acrítica. Mentre que les invasions d’Irak o Afganistan varen haver de justificar-se en nom de la democràcia i de la llibertat, la recent invasió de Veneçuela, els bombardejos a Iran o les amenaces realitzades sobre Groenlàndia es fan de manera oberta, explícita i fatxenda pels recursos de què disposen aquests països. I, mentre les primeres manifestacions suposaren un alt grau de mobilització —tot i que podem debatre’n els resultats—, aquestes darreres semblen haver estat acceptades fàcilment i sense gaire resistència, amb la sensació que la distància que separa al poble del poder és cada vegada més gran, i que no hi ha gaire cosa a fer. El poder del capital es veu, cada vegada més, com una força autònoma que actua per la seva pròpia inèrcia, emprant els humans com a mitjans per mantenir viu el seu moviment perpetuu. En moments de crisi, a més, el seu aspecte més descarnat i devorador apareix completament desemmascarat i sense escrúpols, i no amaga pas que la seva supervivència depèn del sacrifici, com una mena de déu arcaic.

El cinisme i la impotència de la nostra societat es veuen clars en aquest punt. Mentre que l’angoixa tecnològica dels 90 i principis dels 2000 es veia pal·liada, en gran mesura, pels moments d’aparent benestar econòmic de què gaudíem en el Nord global, l’actual caiguda en una crisi constant i permanent sembla haver substituït l’angoixa per l’acceptació d’un sistema el qual no té vistes d’haver de tenir cap alternativa. Acceptem el que hi ha perquè assumim la idea que no hi podem fer res. Davant dels bombardejos indiscriminats contra la població civil, senzillament aixequem les espatlles i sospirem lleument.

La visió esquerranista de l’acceleracionisme sembla haver claudicat a davant la distopia col·lapsista de Land. El col·lapse del sistema ja no és un moment projectat en el futur, sinó que és ja el nostre estat vital, el modus vivendi en què ens hem acostumat a viure, i nosaltres l’hem assumit sota la premissa de no haver-hi opcions alternatives, o almenys desitjables. Sembla que vivim en aquella dita que diu que és millor el que és dolent, però conegut, que el que és bo, però que està conèixer. En aquest sentit, és millor allò dolent, però conegut, que les imaginacions utòpiques i els somnis esquerranoses d’aquells que encara tenen esperances en un futur millor.